Papat renaixentista

El Papat renaixentista va ser un període de la història papal entre el Cisma d'Occident i la Reforma protestant. Des de l'elecció del papa Martí V pel Concili de Constança el 1417 fins a la reforma del segle xvi, el cristianisme occidental va estar en gran part lliure de cisma i d'importants demandants papals en disputa. Hi havia moltes divisions importants sobre l'orientació de la religió, però aquestes es van resoldre mitjançant els procediments llavors resoltes del conclave papal.

Els papes d'aquest període eren un reflex del Col·legi de Cardenals que els elegien. El Col·legi estava dominat pels cardenals nebots (parents dels papes que els van elevaven al Sacre Col·legi), cardenals de la corona (representants de les monarquies catòliques d'Europa) i membres de les poderoses famílies italianes. Van haver dos papes de la casa de Borja, dos de la casa della Rovere i dos més de la casa de Mèdici durant aquest període. Els rics papes i cardenals van patrocinar cada cop més l'art i l'arquitectura renaixentista, (re) construint les fites de Roma des de la base.

Els Estats Pontificis van començar a semblar-se a un estat nació modern durant aquest període i el papat va tenir un paper cada vegada més actiu en les guerres i la diplomàcia europees. Els papes eren més freqüentment cridats per arbitrar les disputes entre potències colonials en competència que no pas per resoldre complicades disputes teològiques. En la mesura que aquest període és rellevant per al dogma catòlic modern, es troba en l'àrea de la supremacia papal. Cap d'aquests papes ha estat canonitzat com a sant, ni tan sols considerat com a beat o venerable.